F. Xavier Menéndez i Pablo, Arqueòleg i museòleg. Membre del Consell de Participació del Memorial Democràtic i del Comitè de Fosses de la Generalitat de Catalunya
1. Introducció
D’una anys ençà -sobretot a rel de l’11-M- s’ha tornat a posar en qüestió la transició política espanyola i el “Règim del 78”. Es poden connotar moltes coses positives -i també negatives- respecte d’aquell procés, però hi ha un fet innegable que els més conspicus dels seus defensors no podran negar: la transició espanyola, per tal de consolidar la democràcia, assolir la reconciliació i estabilitzar el país, va comportar l’oblit (la manca de reconeixement públic dels combatents antifranquistes) i la impunitat (la no depuració de responsabilitats dels franquistes).
Durant els anys 80 i 90 dels segle XX, una part de la societat civil va fer front a l’oblit. Es va desenvolupar una notable activitat científica de recerca per part de les universitats, que va recuperar i publicar gran part de la història dels vençuts. També es va fer cinema, documentals i novel·les. Però, fruit d’aquell “pacte de silenci”, les administracions públiques seguien sense fer els deures. Les normatives que buscaven reparar i compensar les víctimes van ser escasses i tímides en aquests anys. Mentrestant, part de l’important patrimoni històric de la guerra civil i el franquisme, que calia conservar per escometre polítiques memorials, es malmetia.
L’any 2000 té lloc un fet cabdal: la primera exhumació d’una fossa a Priaranza del Bierzo, a iniciativa del teixit associatiu. A partir d’aquest moment les entitats memorialistes assumeixen un important rol reivindicatiu. Un canvi de paradigma té lloc el 2007 amb l’aprovació de l’anomenada llei de Memòria Històrica, una llei que naixia amb fortes mancances, i que a partir de 2011 va ser anul·lada de facto, per inanició, pel Govern del PP. Finalment, les visites dels relators de la ONU a Espanya l’any 2013 i la publicació dels seus informes (2014) van posar en evidència el dèficit democràtic de l’Estat i les CC AA en la matèria.
El balanç, després de 42 anys de la mort del dictador, és molt decebedor: insuficient reconeixement i homenatge a les víctimes, presos i exiliats; negacionisme tronat; el jutge Garzón defenestrat; resistències a la retirada de simbologia franquista de l’espai públic; subvencions a la Fundació Francisco Franco; manteniment del Valle de los Caídos com a referent franquista; manca d’un pla sistemàtic i públic d’exhumació de fosses i d’un banc d’ADN; arxius públics inaccessibles; manca de recorregut judicial de les denúncies que s’han hagut de presentar fora d’Espanya; manca de subvencions públiques al sector; no anul·lació dels judicis franquistes; etc.
L’estat de coses ha portat al sector a exigir una mesura que fa uns anys hauria estat considerada tabu i intocable: la derogació de la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre 1977 -un ítem de la transició- , que hom considera llei de punt final. Fins i tot s’està obrint pas una reivindicació impensable fa uns anys: la creació d’una Comissió de la Veritat. Fins i tot el PSOE ho portava al seu programa electoral el 2015 i 2016.
El fracàs de les polítiques memorials a Espanya -i també a Catalunya- es deu, en bona part, a la insuficiència del marc legal i administratiu existent, conseqüència de la manca de voluntat política, que analitzarem en aquesta comunicació.
2. El marc legal a Espanya
Des de la llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’Amnistia, a la Llei de Memòria Històrica de 2007 s’han produït alguns tímids reconeixements legislatius i administratius de les víctimes del Franquisme.
Sota els governs d’UCD, es va publicar l’ordre de 31 gener de 1978 de convalidació del batxillerat a la zona republicana (BOE 16.2.1978); el RD de 6 de març de 1978, de reconeixement dels militars de la República (només professionals, i que ho eren abans de l’esclat de la guerra) (BOE 7.3.1978); el RD de 21 de desembre de 1978, de reconeixement de beneficis econòmics als ferits i mutilats a la Guerra Civil (dels 2 bàndols) (BOE 22.12.1978); la Llei 5/1979 de 18 de setembre, de reconeixement de pensions i a l’assistència mèdica i social a favor de les vídues i familiars dels morts durant la guerra; la llei 35/1980, de 26 de juny, sobre pensions als mutilats excombatents de la zona republicana, i la llei 6/1982, de 29 de març, de pensions als mutilats civils de guerra. Sota el Govern del PSOE es va aprovar la llei 37/1984 de 22 d’octubre, que ampliava el RD 6 de març de 1978 incorporant com a militars de la República aquells que havien ingressat a l’Exèrcit durant la Guerra (BOE 1.11.1984). El 1990 es van aprovar les indemnitzacions per a tots aquells que havien estat a la presó, en el marc de la llei de pressupostos, i al 1996 es va atorgar la nacionalitat espanyola als membres de les Brigades Internacionals que ho sol·licitessin (RD de 19 de gener). També es va retornat part del patrimoni incautat pel Franquisme, principalment als sindicats.
Durant els Governs d’Aznar (PP) (1996-2004), aquell lent procés s’atura. L’argument és el de que no s’han de reobrir les ferides de la guerra. La majoria del PP rebutja diverses iniciatives, com la de eliminar la simbologia franquista. És en aquest període quan sorgeix el concepte de “memòria històrica” i comença a evidenciar-se una creixent demanda social, amb la creació de noves associacions. En aquest marc, s’aproven al Congres de Diputats dues declaracions de reconeixement solemnes i per unanimitat -amb el vot favorable del PP- però sense conseqüències pràctiques. El 16 maig 2001 s’acorda el reconeixement i la rehabilitació dels guerrillers de la postguerra (moral i política, sense compensacions econòmiques). Però la resolució més important va tenir lloc el 20 de novembre de 2002, per la qual es condemnava el cop d’estat que menà a la Guerra civil així com la dictadura franquista, i es reconeixia moralment a les víctimes de la GCE i de la repressió, així com els exiliats i els “nens de la guerra” (als que se’ls reconeixia la nacionalitat espanyola).
Un dels oblits més evidents de la transició són els desapareguts del Franquisme. Efectivament, l’activitat més polèmica i mediàtica en matèria de memòria ha estat la exhumació de fosses, d’ençà d’aquella primera que es va obrir a Priaranza del Bierzo (León) l’any 2000, per iniciativa de la Asociación para la Recuperación de la Memòria Històrica (ARMH). A partir d’aquesta data, han estat les associacions, els familiars i les universitats, amb arqueòlegs i antropòlegs voluntaris, les que han obert centenars de fosses, amb la inhibició dels jutges i sense cap suport institucional, més enllà d’alguns ajuntaments. Els treballs s’han fet, en general, amb totes les garanties científiques, gràcies al mestratge de Francisco Etxeverria, de la Sociedad de Ciencias Aranzadi.
Dades de 2016 xifren el 114.000 els desapareguts (segons la causa penal instruïda pel jutge Garzón) i en 8.500 els individus recuperats en mes de 350 exhumacions de fosses realitzades des del 2000. Només un 10% dels cossos haurien estat identificats (dades de 2011). Els mapes de fosses fets i lliurats per les CCAA el 2010 (només 8 autonomies) sumaven 1.850 fosses.
Ja amb el PSOE al govern, l’any 2005 es crea per llei, a Salamanca, el Centre Documental de la Memòria Històrica, a partir de l’Arxiu de la Guerra Civil, en el marc de la llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats amb motiu de la Guerra Civil custodiats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola i de creació del Centre Documental de la Memòria Històrica. (BOE num. 276, de 18-11-2005).
Com es sabut, no es fins el 2007 que sota el govern del PSOE les Corts aproven la Llei 52/2007, de 26 de desembre, “por la que se reconocen y amplian derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil i la dictadura (BOE num. 310 de 27.12.2007), més coneguda com a llei de la Memòria Històrica.
La llei declara il·legítims els tribunals, els jurats i la resta d’òrgans penals o administratius que es van crear durant la Guerra Civil per condemnar o sancionar persones per motius polítics, ideològics o de creença religiosa. També són il·legítimes les seves condemnes i sancions. Reconeix el dret de les persones afectades per aquestes resolucions il·legítimes a obtenir una declaració de reparació i reconeixement personal. Aquest aspecte ha estat sens dubte el més qüestionat de la llei, per que la llei no anul·la les sentències franquistes, sinó que simplement les declara il·legítimes. En aquell moment, el govern no es va atrevir -per raons de garanties jurídiques, van adduir- a anul·lar els milers de sumaris i sentències del franquisme, com el del President Companys, cas paradigmàtic que galvanitzava les reivindicacions des de Catalunya.
D’altra banda, la llei de 2007 establia que les Administracions Públiques havien d’adoptar mesures per tal de retirar els símbols d’exaltació de la Guerra Civil i la Dictadura que encara hi ha en molts edificis, places i carrers. Entre aquestes mesures, es podien incloure la retirada de subvencions i ajudes públiques. Igualment, la llei pretenia despolititzar el Valle de los Caídos, prohibint la celebració d’actes polítics d’exaltació de la Guerra Civil, dels seus protagonistes, o del franquisme, i convertint-lo en un espai per recordar totes les víctimes, fossin del bàndol que fossin. La llei també millorava les prestacions als familiars de les persones que van morir com a conseqüència de la Guerra Civil i la tributació de les indemnitzacions; reconeixia les associacions de víctimes; regulava el centre documental de la memòria històrica a Salamanca, i ampliava la possibilitat d’adquirir la nacionalitat espanyola als fills i néts dels exiliats com a conseqüència de la Guerra Civil i la Dictadura. Pel que fa als desapareguts, la llei implicava les Administracions i particulars a l’hora de localitzar fosses comunes i identificar les víctimes i obligava a les CC.AA a realitzar els corresponents mapes, però l’Estat no se’n responsabilitzava, sino que de facto delegava en les famílies i associacions, que tenien dret a rebre subvencions.
3. La situació a Catalunya
Mentre l’Estat Espanyol avançava amb gran lentitud en el marc jurídic i institucional per reparar les víctimes del franquisme, el Govern de Catalunya tampoc s’hi va destacar especialment, malgrat tenir la Generalitat de Catalunya amplies competències.
Durant els anys 80 i 90, les accions de recuperació de la Memòria Històrica al territori són aïllades, disperses i desiguals, i estaran protagonitzades principalment pels ajuntaments, que han retirat, recuperat o construït monuments, substituït plaques, canviat el nomenclàtor dels carrers, retirat honors i medalles al dictador als plens, i organitzat homenatges als lluitadors antifranquistes. La primera actuació emblemàtica va ser la dignificació del Fossar de la Pedrera, el 1985, a cura de l’ajuntament de Barcelona, a petició de l’Associació Proimmolats.
La Generalitat de Catalunya va restar inactiva en aquesta matèria als anys 80 i 90, fins el darrer any dels Governs Pujol. Per Acord de la Comissió de Govern per a Assumptes Institucionals i Socials de data de 8 de Gener de 2003, es va crear la Comissió Interdepartamental sobre la localització de fosses de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el Franquisme, amb l’objectiu de recuperar la memòria històrica de les persones executades i enterrades en fosses comunes reconeixent-los el dret a la identitat i a una sepultura digna. Estava formada per cinc persones de l’Administració de la Generalitat (departaments de Presidència, de Governació i Relacions Institucionals, de Cultura, de Sanitat, i de Justícia i Interior). El 27 de març de 2003 el Ple del Parlament va aprovar la moció 217/VI (Tram. 302-00323/06) “sobre la recuperació de la Memòria Històrica, especialment pel que fa al reconeixement de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la Postguerra”, a proposta d’ERC. La moció instava al Govern a crear en tres mesos un consorci entre la Generalitat i els ens locals amb la missió d’elaborar el mapa de fosses i el cens de desapareguts, i de forma explícita, a “dur a terme els treballs de recuperació de restes mitjançant l’exhumació de les fosses”. El govern no va complir el mandat.
Val a dir que mentre a Espanya ja s’estaven recuperant desenes de cossos en fosses comunes (des de l’any 2000), Catalunya (la comissió interdepartamental) es limitava a fer un mapa mentre s’impedia a universitats i familiars obrir fosses (cas de la Fossa d’Albinyana, 2003).
El Consorci que sí es va crear fou el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE), creat per acord de Govern de 10 de desembre de 2002 (la resolució de Presidència 950/2003 de 3 d’abril, publicada al DOGC num. 3868 de 22.4.03, dóna publicitat a l’acord i publica els estatuts). Estava format per la Generalitat, el Consell Comarcal de la Terra Alta i llavors 6 ajuntaments (actualment són 15). Segons els estatuts, la principal funció del COMEBE és la museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre.
Es a partir de 2004, amb la formació dels governs tripartits, quan Catalunya es dota, per primera vegada, d’una política memorial. Però mentre en matèria de fosses, durant els tripartits, com veurem, el balanç es decebedor, posant-se a la cua de les comunitats autònomes espanyoles en exhumacions, en matèria institucional Catalunya esdevé la comunitat pionera de l’Estat Espanyol en crear una institució pública específica per recuperar la Memòria Democràtica: El Memorial Democràtic.
Durant el primer mandat del Govern tripartit (2004-2006), cada partit actuava de forma independent i descoordinada. La nova Conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (ICV) impulsava el projecte de creació del Memorial Democràtic. Mentrestant, la Conselleria en Cap (ERC), que havia heretat la Comissió Interdepartamental abans esmentada, gestionava els programes d’indemnitzacions a expresos i víctimes i el de fosses, i seguia posant pals a les rodes en matèria de recuperació de fosses a entitats i universitats. Cultura (PSC) es desentenia de les fosses i es centrava, a més de gestionar els equipaments propis (com el Museu d’Història de Catalunya i l’Arxiu Nacional de Catalunya), en la recuperació dels “Papers de Salamanca”. Va ser en aquest mandat que es va aprovar al Congrés de Diputats, com hem dit, la llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats i custodiats a Salamanca. D’altra banda, Cultura, a través del Museu d’Història de Catalunya, assessorava la creació d’alguns museus especialitzats, com els museus de la Immigració (Sant Adrià del Besòs) i de l’Exili (La Jonquera). També el COMEBE impulsava centres d’interpretació a les terres de l’Ebre.
4.El Memorial Democràtic de Catalunya
Durant el primer tripartit (2004-2006) va tenir lloc un debat, acadèmic i polític, sobre el model de Memorial. Després d’un primer projecte (2004) impulsat per Ricard Vinyes, basat en una gran institució memorial centralitzada que abraçava totes les funcions (museu, centre de documentació, memorial, recerca), i que va ser qüestionat per molts sectors, degut al ser caràcter dirigista, poc plural políticament i poc respectuós amb els equipaments museístics i arxivístics i centres de recerca ja existents, s’optà per un model més transversal, sostenible i cooperador amb la realitat existent i amb els ajuntaments i les entitats memorialistes, amb una seu més realista i un enfoc més adreçat a aplegar les diferents realitats memorials del territori. Aquesta reorientació va ser impulsada per la Comissió Assessora del Memorial Democràtic (creada per ordre publicada al DOGC núm. 4426 de 14/07/2005), i presidida per Borja de Riquer.
Durant el segon govern tripartit (2007-2010), el programa del Memorial Democràtic del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació guanya competències, ja que se li assignen les que fins llavors tenia Vicepresidència (abans la Conselleria en Cap), les fosses i l’Oficina d’Atenció als Ex-Presos.
A l’octubre de 2007 el Parlament crea el Memorial Democràtic (llei 13/2007, del 31 d’octubre; DOGC 5006 de 12.11.07), consagrant el model que més amunt hem relatat. El Memorial Democràtic és una entitat de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar, que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Està participada per la Generalitat de forma majoritària i directa. Està governada per una Junta de Govern, presidida pel Conseller/a del Departament al que s’adscriu i compta amb dos òrgans de consulta, el Consell Assessor i el Consell de Participació. El director és nomenat pel Govern.
En aquesta etapa, el MD guanya coherència, amb accions diversificades, sobretot de suport a les associacions del sector. Es configura, per tant, un model d’institució memorial, més lleugera, configurada a partir d’una seu discreta a Barcelona i d’una xarxa d’espais i centres al territori. Efectivament, el MD opta per un model descentralitzat per documentar i explicar els llocs memorials en l’espai públic, senyalitzant i museïtzant indrets i vestigis relacionats amb la Guerra Civil i el Franquisme, a partir de projectes impulsats pels ajuntaments. En aquest marc crea la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya (Ordre IRP/91/2010, de 18 de febrer, DOGC num. 5576 de 26.2010), que pretén mancomunar les sinergies i els esforços de molts ajuntaments que han anat desplegant petits museus, centres d’interpretació o simplement espais senyalitzats, a partir d’una marca comuna capaç de donar-lis coherència, possibilitats de rebre suports i d’establir mecanismes de cooperació entre ells. La xarxa era, bàsicament, una oferta de difusió del patrimoni memorial del país mitjançant recursos museogràfics. I exemplifica la importància del patrimoni memorial, amb una estratègia que té en compte tot el territori i que no es basa, per tant, com ja hem dit, en una gran institució memorial central. La xarxa compta amb més de 70 espais, dels que destaquem els centres d’interpretació del COMEBE i així com el MUME (Museu de l’Exili de la Jonquera) i la seva pròpia xarxa.
Durant el període 2008-2010 el MD desplega, a més, una gran activitat, amb un programa de subvencions per a activitats i projectes adreçat a les entitats memorialistes i als espais de la Xarxa, i un ambiciós programa d’activitats, publicacions, col·loquis i jornades, commemoracions i homenatges, així com exposicions (amb una oferta assequible d’exposicions itinerants). Per altra banda, el MD crea un Centre de Documentació i el Banc Audiovisual de Testimonis, elabora el Cens de Simbologia Franquista de Catalunya i manté un Servei Educatiu per a centres escolars. El 20 de març de 2010 es va inaugurar la seu central del MD, ubicada a la Via Laietana, 69, de Barcelona. La seu presentava una exposició permanent modesta i suficient, i derivava la càrrega patrimonial del MD cap a la xarxa d’Espais.
A finals del 2010 es produeix un nou canvi de cicle polític al país, i CiU torna al govern. Relacions Institucionals s’integra a la conselleria de Governació, i per tant, també les polítiques de memòria (que queden dins l’esfera política d’UDC).
El 25 de febrer de 2011 la Generalitat va decidir tancar les portes de la seu del MD, com a conseqüència d’un requeriment municipal de cessament d’activitat a causa d’un seguit d’anomalies detectades per la Inspecció relacionades amb les instal·lacions de ventilació i sortides d’emergència. Aquest va ser el primer pas de l’escanyament del MD que va escometre el nou Govern, amb l’excusa de la crisi pressupostària, i que ha durat pràcticament fins avui. El fons era polític: es considerava el MD un organisme esbiaixat cap a determinades posicions polítiques al no tractar per igual totes les víctimes de la guerra civil. A partir de 2011, per tant, es redueix el MD a la mínima expressió: es canvia la direcció, es redueix la plantilla, es retalla el Consell de Participació mitjançant les lleis òmnibus, es rebaixa el seu pressupost a la mínima expressió, no es convoquen noves subvencions, es paralitza la Xarxa d’Espais, etc. D’altra banda, el MD, sense seu, ha de realitzar el seu disminuït programa d’activitats i exposicions en seus alternatives (MHC, Montjuïc). Després de tres anys d’intents fallits de cerca de nova seu a Barcelona, el desembre de 2014 el MD estrena nova seu al C/Peu de la Creu, 4.
5. Les fosses a Catalunya: marc legal i resultats
Com hem comentat, mentre en matèria memorial Catalunya feia els deures, en matèria de fosses i desapareguts la inacció del Govern ha estat, malauradament, molt evident.
Recordem que la primera fossa en obrir-se a Espanya va ser l’any 2000, tot i que podem defensar que a Catalunya es va exhumar científicament, un any abans, la primera víctima del franquisme, l’any 1999, a Castellnou de Bages: es tracta del guerriller Ramon Vila “Caracremada”, que va caure abatut per la Guardia Civil el 1963 i enterrat irregularment al lloc on fou assassinat. En aquell moment, encara no hi havia una consciència arrelada del problema dels desapareguts, fins que a partir de l’any 2000 el tema irromp als mitjans de comunicació i familiars i universitats comencen a moure’s, a Espanya i també a Catalunya. El juny de 2003 es presenta públicament l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (ARMHC), que promou la redacció d’un cens de desapareguts i impulsa les exhumacions. En paral·lel, la Comissió Interdepartamental de la Generalitat, més amunt esmentada, creada també al 2003, es limita a impulsar el cens de desapareguts i de fosses. Les primeres sol·licituds d’exhumacions fetes per l’ARMHC i les universitats són denegades, com fou el cas de l’intent, el juny de 2003, per part d’un equip universitari de la URV i la UB, d’excavar una fossa al cementiri municipal d’Albinyana (Baix Penedès). L’ajuntament, propietari dels terrenys, ho va prohibir per indicacions del Govern.
Durant el primer tripartit (2004-06), la qüestió de les fosses va seguir a mans de Presidència (però a càrrec del Conseller en cap), mitjançant la Comissió Interdepartamental abans esmentada, al marge del projecte de creació del MD liderat per Interior. En aquest nou període, es va seguir denegant a entitats i universitats la possibilitat a exhumar fosses (al menys, amb el seu suport). Les raons que s’esgrimien era l’absència d’un marc normatiu i procedimental a Catalunya, la tipologia de les fosses del país (soldats i cementiris) i els preus prohibitius de les anàlisis d’ADN. La tesi del Govern era que abans de generalitzar les intervencions, calia elaborar una normativa i uns protocols específics, i que per abordar-los calia fer proves pilot. En aquest sentit, es va realitzar una intervenció pilot amb èxit: l’exhumació de la fossa (7 individus) de Mas Puigvistós (Prats de Lluçanès, Osona), el 2004, dirigida per l’Institut de Medicina Legal de Catalunya (IMLC) del Departament de Justícia. Aquesta intervenció es va fer amb total secretisme i opacitat, i sense la direcció facultativa d’arqueòlegs. Aquesta prova pilot, però, no va desembocar en una normativa ni en un programa estable. La inacció va continuar uns anys més.
Malgrat aquest context desfavorable, l’ARMHC va promoure, el 2004, diverses intervencions a Catalunya -amb la participació gratuïta i desinteressada d’arqueòlegs i universitats-, que van registrar resultats negatius. El 23 de gener de 2004 es va intervenir a Can Tardà, a Òdena (Anoia), sense que es localitzés la fossa. Aquesta intervenció es va fer sense permís de Cultura (que s’inhibí) i amb comunicació prèvia al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d’Igualada. El juny de 2004 el Departament de Cultura denega al mateix equip l’obertura d’una fossa a Castellbisbal (Vallés Occidental). El motiu principal que s’al·lega és la necessitat de l’elaboració prèvia de l’anunciat Protocol d’exhumacions. El novembre de 2004 l’ARMHC va decidir impulsar una nova intervenció, al Cementiri Vell d’Olesa (Baix Llobregat), en conveni amb l’Ajuntament, i sota la direcció científica d’un equip d’arqueòlegs i antropòlegs de la UAB, tot i l’animadversió de la Conselleria en Cap (que va pressionar a l’ajuntament) i sense demanar, aquest cop, autorització a Cultura. Malauradament, els resultats foren novament negatius. Finalment, el mateix equip va intentar localitzar la fossa de Can Maçana (El Bruc), l’abril de 2006. Aquest cop, es feu d’acord amb la Generalitat (Conveni amb la UAB i l’ARMHC). Novament, el resultat fou negatiu.
Com hem dit més amunt, amb el segon tripartit (2007), el tema de les fosses es traspassa al Departament d’Interior, on radicava el projecte del MD. Però el programa de fosses (i tampoc el d’indemnitzacions a expresos) no passa al Memorial Democràtic, sinó que queda assignat directament a la Direcció General de la Memòria Democràtica, al departament esmentat. El canvi d’ubicació (i de partit polític) no suposa un revulsiu, sinó que es manté la incomprensible manca d’iniciativa del Govern en aquest camp. Mentre el Cens de desapareguts i el de fosses es perfecciona, es segueix impedint les intervencions en fosses, malgrat que a tot Espanya ja s’han obert centenars. Els arguments del Govern no han canviat: cal dotar-se prèviament d’una normativa i uns protocols específics. Els agents implicats (les associacions memorialistes i d’arqueòlegs, i les universitats) repliquen que el marc legal ja existeix: per intervenir i garantir-ne els resultats amb rigor científic es suficient aplicar la llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català i el decret 78/2002 del patrimoni arqueològic. I pel que fa als protocols ja es disposava dels elaborats pel professor Etxeverria, del País Basc, que s’estaven aplicant a tot Espanya i a altres països amb fosses recents. Fins i tot es va proposar d’afegir una disposició addicional a la llei del Memorial Democràtic (2007) per regular la qüestió i així resoldre la extrema preocupació legal que paralitzava la Conselleria i que li impedia impulsar, i fins tot permetre, les intervencions. El Departament va seguir amb la tesi de que calia una llei específica (el 2007 va crear una comissió assessora per elaborar la llei; Ordre IRP/267/2007 de 19 de juliol; DOGC 4954 de 26.7.07). I va insistir en que abans de regular calia fer més proves pilot. La segona prova pilot, després de la de 2004, va tenir lloc el 2008. Va consistir en l’excavació de la fossa (13 individus) de Gurb (Osona). Va ser impulsada pel Departament d’Interior i aquest cop fou dirigida per un equip d’arqueòlegs i antropòlegs sota el paraigua de l’IMLC, la UB i la UAB.
Finalment, l’any 2009 s’aprova al Parlament la Llei de fosses (Llei 10/2009, del 30 de juny, sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la Dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes; DOGC núm. 5417 de 9.7.2009). Significava això que ara ja es podia iniciar l’exhumació de fosses? Tampoc. Per que abans calia aprovar el corresponent desplegament reglamentari, així com els protocols d’aplicació. Ambdós van ser publicats al DOGC el 2010 (Decret 111/2010, de 31 d’agost, pel qual es desenvolupa reglamentàriament la llei 10/2009, del 30 de juny, sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la Dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes: DOGC núm. 5706 de 2.9.2010; i Resolució IRP/4072/2010, de 15 de novembre, per la qual s’aproven els protocols d’aplicació a les actuacions previstes en la llei 10/2009, del 30 de juny, sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la Dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes, i en el Decret 111/2010, de 31 d’agost, pel qual es desenvolupa reglamentàriament la llei 10/2009, del 30 de juny: DOGC núm. 5784 de 28.12.2010).
El 2010 es constitueix el Comitè Tècnic de Fosses, creat per la llei de 2009 com a òrgan col·legiat de la Generalitat, de participació externa, amb funcions consultives i d’assessorament (el seu nom complet és Comitè Tècnic per a la Recuperació i la Identificació de Persones Desaparegudes durant la Guerra Civil i la Dictadura Franquista; Acord Gov/236/2009, de 16 de desembre, DOGC 5545 – 14.1.2010). La seva composició es renova el 2014 (Acord Gov/79/2014, de 3 de juny, DOGC Núm. 6638 – 5.6.2014). El Comitè substitueix un organisme similar que s’havia creat el 2007 (Comissió Assessora per l’elaboració de la llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el Règim franquista. Ordre IRP/267/2007, de 19 de juliol, DOGC núm. 4954 de 26.7.07).
Del 2010 al 2013 (amb el nou govern a partir de 2011), tot i tenir la llei, decret i protocols aprovats, tampoc es van obrir fosses de manera regular. Les intervencions es limitaven a actuacions d’urgència davant de troballes casuals, que no sempre van donar resultats positius. Les mes nombroses van tenir lloc als escenaris de la batalla de l’Ebre, que van originar nombroses recollides de restes humanes que ingressaven al memorial de les Camposines. Pel comitè de fosses desfilaven propostes d’exhumacions que mai es van arribar a materialitzar. Les excuses eren la manca de petició de familiars, les dificultats d’excavar en cementiris, la necessitat d’aprofundir en les dades històriques poc contrastades, les retallades pressupostàries, etc. I en general, el capteniment que feia el Govern (seguint l’esperit de la llei) de prioritzar la dignificació de les fosses per davant de l’exhumació i la recuperació dels cossos. Paral·lelament, no es va prendre cap iniciativa sobre establir un banc d’ADN per identificar els cossos i contrastar les mostres amb els familiars del cens de desapareguts. La única fossa que es excavar en aquest període fou a rel d’una iniciativa aliena, realitzada al marge de l’administració catalana i de les entitats catalanes, i que va donar resultats negatius. Es tracta d’una fossa documentada amb sis soldats caiguts el gener de 1939 a Sant Quirze del Vallès. El 2012 un equip d’arqueòlegs de la Federación Estatal de Foros de la Memoria i amb subvenció del Ministeri de la Presidència la van buscar sense èxit. En paral·lel, es produïen incidents incomprensibles, com la “requisa”, per part de la Generalitat, en un laboratori de la UB, del cos d’un possible brigadista exhumat el 2011 (conegut com a “Charlie”) en una trinxera als Raimats, a La Fatarella, en procés d’estudi.
Durant el 2013 es van produir dos fets importants: la visita de dos relators de la ONU, que van posar sobre la taula les insuficiències a nivell estatal de les polítiques de memòria, i concretament, en matèria de desapareguts, i l’aprovació d’una nova moció al Parlament de Catalunya. Ens referim a les recomanacions de l’Informe del Grup de Treball contra les desaparicions forçades i involuntàries de les Nacions Unides de 2 de juliol de 2014 (A/HRC/27/49/Add.1) i de les recomanacions de l’informe del relator Especial de Nacions Unides Pablo de Greif, sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, de 22 de juliol de 2014 (A/HRC/27/56/Add.1) (Les visites i els informes provisionals eren de 2013 però la publicació final va tenir lloc el 2014). Aquestes visites van esperonar l’aprovació per ampla majoria de la Moció 69/X del Parlament de Catalunya, sobre el compliment de les recomanacions de l’informe del Comitè contra les Desaparicions Forçades de les Nacions Unides del 13 de novembre de 2013, aprovada pel Ple del 19 de desembre de 2013, que instava al Govern i al Parlament a promoure les iniciatives legislatives necessàries per facilitar als familiars la reclamació dels cossos dels desapareguts, actualitzar el mapa de fosses, i reforçar l’exhumació de fosses amb supervisió judicial tot garantint les identificacions per ADN mitjançant la creació d’un Banc genètic d’ADN.
La reacció del Govern de la Generalitat va ser lenta, amb un acompliment de la moció molt discreta i tardana, malgrat la intervenció del Síndic de Greuges i la constatació, en seu parlamentària, de la manca d’avenços en el desplegament de la moció. El govern va enviar cartes al cens de desapareguts informant de la moció i va començar a fer gestions amb diverses institucions i universitats per explorar la possibilitat de constituir el banc genètic.
Davant la inacció de l’administració en la matèria, el 2014 es presenta una iniciativa procedent de la societat civil: el Banc d’ADN de les víctimes de la guerra civil, situat a la Facultat de Medicina de Barcelona, i que impulsen, des de 2010, dos joves familiars de desapareguts, Roger Heredia i Marc Malagarriga. El projecte no aconsegueix l’aval de Governació, que segueix cercant altres vies, i a partir de 2015, amb la implicació del Comitè de Fosses.
Pel que fa a exhumacions, a partir de 2014 es produeix una certa reacció. Durant els anys 2014 i 2015 va tenir lloc una important campanya de recuperació de fosses de combatents caiguts -es creu que uns 40- el gener de 1939 a la Serra de Riès (Olesa de Bonesvalls i Subirats, Alt Penedès). A la campanya de 2014 es van localitzar i exhumar 2 fosses amb 4 individus incomplerts. A la de 2015, en el marc d’un projecte i d’un conveni amb la UAB i la UB, es van excavar 2 fosses més amb 2 individus sencers, més la troballa de les restes incompletes d’un tercer. El 2016 es van obrir dues fosses mes: Mas del Puig de Torelló i cementiri de Tremp, amb dos individus. El de Tremp fou identificat (un col·laborador del maquis mort el 1948). També es va cercar una de les fosses del Pallars, la de l’Hostal Aidi (Llavorsí), amb resultats negatius.
Fins el 2016 el balanç no pot ser mes decebedor. A Catalunya, on més de 500 fosses i més de 5000 desapareguts esperen respostes, només s’ha exhumat amb èxit 5 espais de fosses (Puigvistòs, 2004; Gurb, 2008; Riés, 2014-15; Torelló, 2016 i Tremp, 2016) amb un total de 29 individus (6 identificats). A aquestes xifres hem de sumar les intervencions fetes als escenaris de la Batalla de l’Ebre, amb nombroses recollides de restes (fortuïtes o en prospeccions d’urgència) i un total de 28 exhumacions individualitzades.
Cal dir, però, que a partir de 2016 es va produir un fet transcendent. El nou govern sorgit de les eleccions del setembre de 2015 va assignar la DG de Relacions Institucionals (on radiquen les polítiques de memòria) al nou Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, sota el lideratge de polítics procedents de l’esquerra antifranquista. El canvi de tarannà i de sensibilitat envers la MD ha estat més que evident. No tenim espai per explicar el canvi de paradigma: només citarem les dues mesures estrella adoptades pel govern, que havien estat reclamades per les entitats, els familiars i el mateix comitè de fosses: el Programa d’Identificació genètica (2016) i el Pla de Fosses (2017). Amb el Programa s’està creant, per fi, un banc públic d’ADN dels familiars dels desapareguts, a partir d’un conveni entre els departaments d’Exteriors, Justícia i Salut, mitjançant el qual Salut (un laboratori de l’Hospital de la Vall d’Hebron) convoca els familiars per extreure i emmagatzemar perfils genètics dels desapareguts per poder-los creuar posteriorment amb els perfils genètics de les restes recuperades a les fosses. El Pla de fosses consisteix en una campanya sistemàtica d’exhumació d’un nombre important de fosses mitjançant un contracte de 18 mesos (juliol 2017-desembre 2018) licitat i adjudicat a una empresa especialitzada amb un valor de 750.000€. Precisament, el juny de 2017 es va realitzar la darrera intervenció d’urgència prèvia al Pla de Fosses, que va tenir lloc a Figuerola d’Orcau (Pallars Jussà), on es van recuperar els cossos de 17 soldats franquistes.
Una altra mesura executada recentment pel govern es l’actualització dels censos. Des del gener de 2017 s’han incorporat 129 noves fosses. El cens actual de fosses en comptabilitza 503 (235 confirmades i 268 probables). El de desapareguts supera els 5.500.
No podem acabar aquest apartat que precisament destaca el cop de timó que el govern català ha promogut a partir de 2016 en matèria de memòria i desapareguts sense fer referència a la darrera fita legislativa assolida: l’aprovació pel Parlament de Catalunya, el passat 29 de juny, de la llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (DOGC num. 7406 de 6.7.2017), que a mes, ha comportat la publicació, al mateix DOGC, de la llista de 66.590 persones i 15 entitats afectades.
6. Per una nova legislació de fosses a Catalunya
El febrer de 2016, un grup d’activistes, entre els que es troba el sotasignat, van elaborar una llei alternativa a la llei de fosses catalana de 2009, convençuts de les seves mancances, i la van trametre a tots els grups parlamentaris del Parlament de Catalunya. La iniciativa feia un anàlisi de l’articulat i concloïa que la llei posava massa traves a les exhumacions i que prioritzava en excés les dignificacions per davant la recuperació de cossos. Es proposava un nou redactat (en forma d’esmenes parcials i en forma de text alternatiu) amb mecanismes més àgils, on la Generalitat havia d’actuar d’ofici per obrir sistemàticament, concertant amb universitats i entitats, totes les fosses, sense dependre de les sol·licituds de familiars (és a dir, sense que es pogués objectar l’obertura d’una fossa si no hi havia un familiar del Cens que ho hagués sol·licitat formalment). I, sobretot, es pretenia crear, d’una vegada, el banc genètic. La proposta legislativa era una resposta a la inacció del Govern en matèria de fosses, i a la manca de compliment del Govern de la moció 69/X, de 2013, que reclamava, sense èxit, crear el banc genètic d’ADN i reforçar la exhumació de fosses. En definitiva, es tractava de modernitzar la llei fent-la més efectiva, com les recents lleis de Navarra, Andalusia i Balears. El cert es que la majoria dels grup parlamentaris no van donar resposta a la proposta, i el Govern (el nou equip d’Exteriors) la va rebre amb disgust i incomoditat. La seva tesi era que el problema no era la llei. Vist el nou tarannà del govern a partir de 2016 (Banc genètic creat i Pla de fosses), caldrà reconèixer que el principal problema era, efectivament, tal com hem vingut denunciant tots aquests anys, la manca de voluntat política.
La intenció d’aquest apartat de la comunicació era analitzar la llei 10/2009 de fosses i fer una crítica de les seves insuficiències, així com definir els eixos de la llei alternativa que es proposava. La manca d’espai assignat a les comunicacions ens obliga a renunciar-hi.
7. La governança del sector a Catalunya
A la Generalitat de Catalunya la gestió de la Memòria està segmentada. El Memorial Democràtic és un organisme públic autònom creat per llei que s’ocupa de la recuperació, commemoració i foment de la MD. Però els afers de presos i fosses no depenen del MD, sino que es gestionat de forma directe per la Subdirecció de Memòria, Pau i Drets Humans de la Direcció General de Relacions Institucionals del (a partir de 2016) Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència (fins 2016, estava al Departament de Governació i Relacions Institucionals). L’esmentada SDG, que té com a funció orientar i promoure les polítiques públiques de recuperació de la memòria democràtica i de foment de la pau i els drets humans, gestiona el programa de Desapareguts i Fosses Comunes de la Guerra Civil i el Franquisme i el servei d’Atenció als presos polítics. Igualment vehicula i coordina la relació de la Generalitat amb el MD i també amb l’Institut Català Internacional per la Pau -ICIP- (que pengen de la mateixa conselleria), així com amb d’altres organismes de caràcter memorialista participats per la Generalitat i compartits amb l’administració local, com són el Consorci del Museu Memorial de l’Exili (MUME) (La Jonquera) i el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE).
Per altra banda, d’altres conselleries estan implicades. Cultura, per raons obvies, dons gestiona directament equipaments tant importants com l’ANC o el MHC. I com hem vist més amunt, també Justícia, Salut, Universitats, etc.
Creiem que els afers de MD haurien d’estar en mans d’una DG pròpia (com en època del tripartit), i en tot cas, no vinculada a una DG com la de Relacions Institucionals que en els darrers anys ha passat per tres conselleries diferents (Interior, Governació, Exteriors). Convindria que els afers de Memòria es gestionessin d’una manera central i transversal des de una conselleria potent, o bé des d’un Departament de Cultura reforçat, o be des del mateix departament de Presidència, que es on millor s’ubiquen les polítiques transversals i interdepartamentals. D’altra banda, l’existència d’una empresa pública com el Memorial Democràtic, creada per llei, amb personalitat jurídica pròpia i amb autonomia de gestió, fa recomanable el traspàs de les competències, programes, recursos i personal de la SDG (fosses, indemnitzacions) al mateix MD, doncs a priori un organisme autònom pot gestionar de forma més eficient i àgil els programes de memòria, i interlocutar de manera més independent amb els agents acadèmics i associatius del sector. El MD hauria de ser capaç també de refundar la xarxa d’Espais de Memòria com un organisme per implicar el territori en la governança el sector, mitjançant el treball cooperatiu en xarxa amb els ajuntaments del país.
Bibliografia
AA.VV. Congrés Internacional “Espai Urbà, memòria i ciutadania”. (Barcelona, 15-18 de març 2011). Memorial Democràtic Generalitat de Catalunya – CEFID UAB
GUIXÉ COROMINES, JORDI (2009). Memorial Democràtic: un patrimoni col·lectiu dins GUIXÉ, Jordi, i INIESTA, Montserrat (ed.) Polítiques públiques de la memòria. I Col·loqui Internacional Memorial Democràtic (2007). Vic: Eumo Editorial, 2009.
MENÉNDEZ, F.XAVIER (2005) La recuperació de la memòria: estat de la qüestió a Catalunya (dins el Dossier “Les Fosses comunes: la memòria soterrada”). L’AVENÇ Revista d’Història i Cultura. (pp 34-39). Num. 299. Febrer 2005
MENÉNDEZ, F. XAVIER (2011). Els centres i els espais de Memòria Democràtica a Catalunya” MNEMÒSINE. Revista catalana de Museologia. Num. 6. 2010-11. Associació de Museòlegs de Catalunya. Barcelona, 2011.
PAGÉS I BLANCH, PELAI (2007). El procés de la recuperació de la memòria història a Espanya. a Memòria Històrica. Memorial Democràtic. Desembre 2007
SOLÉ, QUERALT (2008).Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-39). Editoral Afers. Barcelona.
SOLÉ, QUERALT (2016). Gobiernos democráticos del Estado español frente la persistencia de la memoria y la historia de las fosas de la Guerra Civil Española. La actuación de la Generalitat en Catalunya (2004-2015). Revista MUNIBE Antropologia-Arkeologia num. 67, 2016