JOSÉ I EDMUNDO METZGER

Els germans Metzger són uns joves jueus suïssos que arriben a Barcelona a principis del segle XX. Durant els primers anys treballen com a representants de marques comercials, amb tot no trigaran en convertir-se en influents fabricants. Patenten una infinitat d’invents fins que estableixen la seva pròpia fàbrica al barri de Sant Martí, batejada com a Tallers Weil S.A. En poc temps es guanyen el respecte de la indústria espanyola. Es converteixen en proveïdors de l’exèrcit i la Casa Real i obren oficines a Madrid i Bilbao. Els Metzger freqüenten els cercles més selectes de Barcelona: els balls de l’Hotel Orient, els vermuts al Majestic-Hotel Anglaterra, sopars al Maison Dorée, la pràctica del tenis a les pistes de la Real Associació de Barcelona de la qual són socis i també participen en competicions d’hípica.

José Palomo Sagués

José Palomo Sagués, nascut a Brusa – llavors territori de l’Imperi Otomà – s’estableix a Barcelona a finals de 1923 quan, com molts dels seus paisans, abandona la seva ciutat natal per evitar el servei militar obligatori. A Barcelona es dedica a la venda ambulant pels pobles de l’interior de Catalunya. Durant l’estiu de 1936, en ple fervor revolucionari, el negoci dels Palomo és col·lectivitzat pel Comitè de Milícies. Un any i mig després de l’acabament de la guerra, la nit del 20 de desembre de 1940, José Palomo és detingut per dos agents de policia. És internat a la presó Model i més tard se’l trasllada al camp de concentració de Miranda d’Ebre (Burgos). En els tres anys que dura el seu internament en cap moment compareix davant un tribunal, ni se li imputa cap delicte

La famiília Esquenazi

L’octubre de 1914 la família Esquenazi, integrada per José, Elisa i el seu fill Jaime, desembarca, procedent d’Istanbul, a una Barcelona en plena expansió. José Esquenazi compagina la seva professió de sastre amb la venda ambulant. La seva situació econòmica és delicada. El gener de 1917, assetjat pels deutes, rep un préstec salvador de l’American Joint Distribution Committee, una organització benèfica nord-americana d’ajut als jueus europeus. Atemorits pel succeït i pels possibles efectes de la Revolució Russa de 1917, les autoritats espanyoles inicien la persecució de molts estrangers a qui s’acusa de ser bolxevics. Davant el perill d’una expulsió del tot arbitrària, l’any 1918, José pren una decisió atípica, decideix batejar al seu fill Vidal Jaime Esquenazi Alfandari pel ritu catòlic.

Agudad Ahim

L’any 1926, al barri de Sant Antoni de Barcelona, veu la llum la “Unió Fraternal Agudad Aḥim”. La gran majoria dels seus membres són sefardites originaris de l’Imperi Otomà que s’estableixen a la ciutat, procedents de França durant els anys de la Primera Guerra Mundial. Són venedors ambulants i petits comerciants dels Encants del Mercat de Sant Antoni, i resideixen al voltant del triangle format per les interseccions del Raval, el Poble Sec i Sant Antoni. Una gran majoria viu a la barriada del Poble Sec.

La caiguda de Barcelona, el gener del 1939, suposa la desaparició d’Agudad Ahim. El seu local resta clausurat, els arxius són requisats i els seus membres investigats i perseguits. La major part dels integrants de la seva junta directiva marxa a l’exili.

La Comunitat Israelita de Barcelona

El 6 de maig de 1919, gairebé dos mesos abans de la fi de la Primera Guerra Mundial, són aprovats els estatuts de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB). Disset pioners en són els fundadors. Lloguen com a sinagoga els baixos d’un xalet situat al número 250 del carrer Provença.

La Comunitat creix amb l’arribada de jueus procedents del Llevant mediterrani, empesos per la crisi econòmica i per la proliferació dels nacionalismes. Al 1925 s’estima la població jueva de la ciutat en un miler de persones, xifra que es duplica tres anys després. L’adveniment del nazisme a Alemanya, l’any 1933, desplaça a Barcelona, un nombrós contingent de jueus asquenazites. La ciutat suporta amb solvència els efectes de la crisi econòmica del 1929 i ofereix un ventall d’oportunitats, facilitant així la consolidació d’una nombrosa colònia de refugiats jueus. Això no obstant part d’aquests nouvinguts es veuran privats d’aquestes oportunitats, vivint molts d’ells en la indigència.

La fi de la Guerra Civil l’abril del 1939 erigeix un nou escenari en el qual els valors del règim franquista s’imposen a sang i foc. La sinagoga i el centre comunitari del carrer de Provença són saquejats i clausurats. El president de la CIB, Edmundo Grunebaum, és detingut i internat per haver estat un alt nivell de la maçoneria. Els arxius de la Comunitat són confiscats i enviats a l’Arxiu de Salamanca.

Margaret Michaelis

Margaret Michaelis neix en Dzieditz (Polònia) el 6 d’abril de 1902. Amb només setze anys ingressa en el reconegut Graphik Institut de Viena on estudia fotografia. L’any 1928 s’estableix a Berlín on tres anys després obre el seu propi estudi, el Foto-gross Studio, el qual roman actiu fins a l’arribada al poder del Partit Nazi. En aquest context convuls, Margaret coneix a Rudolf Michaelis, un arqueòleg anarquista. Rudolf és víctima de les primeres purgues polítiques del govern nazi, sent destituït del seu càrrec al Museu Estatal de Berlín per la seva militància i posteriorment empresonat. El mateix dia que Rudolf surt de la presó, la parella abandona Alemanya amb destinació a Barcelona. A la ciutat comtal s’instal·len, amb els seus amics anarquistes Dora i Helmut Rüdiger, a un pis del carrer Rosselló.

David Oliver

David Oliver neix l’any 1880 a la regió polonesa de Galitzia. De jove emigra a Alemanya a la recerca de noves oportunitats. S’instal·la a Berlín on treballa com a productor cinematogràfic i, més tard, en el negoci dels béns immobles edificant teatres i sales de cinema per tota Alemanya. Oliver arriba a Barcelona durant la primavera de 1933 i al setembre d’aquell mateix any, conjuntament amb altres dos socis, el també refugiat jueu Kurt-Louis Flatau i el català Marià Rubió Tudurí, funden la productora cinematogràfica Ibèrica Films. La productora dóna feina a nombrosos jueus refugiats a Barcelona. A Doña Francisquista, pel·lícula de 1934, intervenen el realitzador Hans Behrendt i el director de fotografia Henrich Gäetrner, conegut a Espanya com Enrique Guerner, el compositor Max Winterfeld i el decorador Herbert Lippschitz.

Charlotte Margolin

Charlotte Margolin neix a Berlin el 1896 en el si d’una família jueva assimilada. Estudia a la prestigiosa facultat de medicina de la Universitat de Berlin, la Medizinischen Universitätsklinik der Charité. El 1923 publica un estudi sobre el sistema nerviós que té una gran repercussió. A la fi dels anys vint s’integra al KPD-O, una escissió del Partit Comunista Alemany. A la primavera de 1933 perd la feina a la facultat i es veu avocada a emprendre l’exili. Es trasllada a Barcelona on comença a freqüentar el cercle de refugiats jueus d’esquerres. Entaula amistat amb Ewald i Ella König, les també emigrades Augusta Marx i Eva Sittig-Laufer i el matrimoni format per Max i Golda Friedemann.

Werner Wolff

Wolff neix a Berlin l’any 1904 al si d’una família jueva plenament assimilada. Fill de metge, estudia medicina a la Universitat de Berlín, on té com a professors als més importants representants de la psicologia Gestalt, Max Wertheimer, William Stern i Wolfang Köhler.
A l’estiu de 1933, Werner Wolff, després d’una breu estada a Tenerife on arriba fugint de l’Alemanya nazi, recala a Barcelona convidat per Emili Mira, director de l’Institut Psicotècnic de la Generalitat, per a impartir unes conferències. Wolff també aprofita la seva estada a la ciutat per a realitzar alguns experiments en relació amb la caracterologia. Com Wolff, altres refugiats jueus arriben a Barcelona per a treballar en l’equip de Mira, entre ells Sandor Eiminder i Alfred Strauss.

Manuel Mendelsohn

El polonès Manuel Mendelsohn arriba a Barcelona a la fi dels anys vint. Un oncle seu regenta una botiga d’encaixos prop de la Plaça Urquinaona. Més tard, també s’estableixen a Barcelona el seu germà Mauricio i altres familiars. Els dos germans s’associen i munten el seu propi negoci de teles, la Casa Mendelsohn, situada al número 169 del carrer Tamarit, just davant del Mercat de Sant Antoni. Bona part dels immigrants jueus arribats a Barcelona en aquests anys es dediquen a la indústria de la indumentària. Només al carrer Sant Pau hi ha una vintena de botigues regentades per jueus.

Luis Stern Selig

Luis Stern Selig (Mannheim, Alemanya, 1899-Barcelona, 1980), porta a terme una important tasca assistencial envers als jueus que arriben a Catalunya. Col·labora amb xarxes d’evasió encarregades de conduir a la península Ibèrica a jueus retinguts al sud de França. Als que passen a Catalunya de forma clandestina els acull al pis que té a Barcelona o a la seva casa de Valldoreix i també s’ocupa de l’atenció als internats en presons i camps de concentració espanyols.

ELS GERMANS SEQUERRA, ELS PROTECTORS DELS JUEUS A BARCELONA

A finals de 1941, davant de la nombrosa afluència de jueus, l’organització assistencial jueva American Joint Distribution Committee envia un representant a Barcelona. Es tracta de Samuel Sequerra (Faro, 1913-Rio de Janeiro, 1992) a qui temps després acompanya el seu germà Joel. Els Sequerra s’instal·len a l’hotel Bristol. Controlen l’entrada dels jueus procedents de França i Andorra, negocien amb els governadors civils per tal d’evitar el seu empresonament, s’ocupen de l’atenció mèdica i econòmica als reunits a Barcelona i gestionen la seva emigració. Els sectors franquistes més propers a l’Alemanya nazi intenten boicotejar la seva tasca. El vehicle amb el qual es desplacen per Catalunya pateix un atemptat i, un grup de falangistes assalten les seves dependències. Tot això propicia que traslladin la seva oficina a un habitatge del Passeig de Gràcia.

BERNARD HILDA
i “LA PARRILLA” DEL RITZ

L’Hotel Ritz és el més luxós de Barcelona. Allí es reuneix bona part de l’alta societat barcelonina i s’hi allotgen els visitants més distingits que passen per la ciutat. A la planta baixa s’hi condiciona un espai per a sopars i concerts que és batejat amb el nom de la “Parrilla del Ritz”. El 3 de desembre de 1942, hi debuta l’orquestra de Bernard Hilda. Hilda (1914-2005) és en realitat Bernart Levitzky, un director d’orquestra francès d’origen jueu. Fuig de França el novembre de 1942 acompanyat de la seva muller, i d’alguns membres de la seva orquestra. El grup actua al Ritz i en altres sales de la ciutat, acompanyat de musics locals. Entre falangistes, estraperlistes, empresaris, espies i contrabandistes, la música de Hilda constitueix un referent de la vida barcelonina d’aquells anys foscos.

Victor Papo

Els avantpassats de Victor Papo (Milà, 1927) són jueus sefardites que s’havien instal·lat a Turquia. Més tard es traslladen a Itàlia i a París on regenten un hotel. Allí els sorprèn l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Mercès a la “carta de protecció” que els atorga el cònsol espanyol, els seus pares, Víctor i el seu germà Alfredo escapen de França i aconsegueixen arribar a Barcelona el setembre de 1941. La família Papo s’estableix definitivament a la Ciutat Comtal. Alfredo es converteix en un reputat crític i promotor de la musica jazz mentre Víctor desenvolupa la seva carrera professional com a enginyer.

Ossip Bernstein

Ossip Bernstein (1882-1962). Doctor en dret i home de negocis, escapa de la mort a una presó d’Odessa, en plena Revolució Russa, després de guanyar una partida d’escacs a vida o mort al carceller que el vigila. En aquella època és considerat un dels deu millors jugadors d’escacs del món. L’esclat de la Segona Guerra Mundial sorprèn Bernstein a París. Decideix fugir de França amb la seva esposa i són detinguts al Pirineu gironí i, posteriorment ingressats a la presó de Figueres. La seva condició de mestre internacional d’escacs fa que el governador Civil de Barcelona, Antonio F. Correa Veglison, amant dels escacs el protegeixi. Bernstein continua a Barcelona pronunciant xerrades i participant en trobades d’escaquistes fins que decideix retornar a França anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial.

Henri Birnbaum

Henri Birnbaum (Berlin, 1921 – Barcelona, 2004) viu a París amb la seva família quan la ciutat és ocupada per l’exèrcit nazi. Llavors decideix escapar per unir-se a l’exèrcit aliat al nord d’Àfrica. Es trasllada al sud de França on, el setembre de 1942 és detingut i internat al camp de concentració d’Agde del que aconsegueix fugir i passar a Espanya. És capturat als voltants de Tavascan (Pallars Sobirà). Passa per les presons de Sort i Lleida i pel camp de concentració de Miranda d’Ebre d’on és alliberat el juny de 1943. Aconsegueix arribar a Casablanca i enrolar-se a l’exèrcit aliat. Al ser desmobilitzat retorna a França però, anys després pren la decisió d’instal·lar-se a la ciutat comtal on ja vivia la seva germana Nina. Munta “Judo Barcelona”, el primer club de judo Barcelona i és considerat l’introductor d’aquest esport a l’Estat Espanyol.

Recerca i textos

Josep Calvet i Manu Valentin

Contacte

c/ Melcior de Palau, 140, Barcelona
[email protected]
View on our map